Conviure amb la falta d'un neurotransmissor,
dependre d'una pastilla groga per anar tirant,
haver de cedir el cos a la ciència almenys parcialment
per poder viure amb certa dignitat.
assumir que al final del camí hi ha la mort
i no la curació, no espero massa un miracle.
Saber que si no es viu no es pot entendre
el que significa la malaltia de pàrkinson.
He passat per odre:
1.- certa normalitat
2.- estranyesa del propi cos
3.- cerca infructuosa en el simbolisme
4.- empitjorament en l'estranyesa del propi cos
5.- obertura de ment a la ciència
6.- bloqueix absolut i sobredimensionament del símptoma
7.- hospitalització
8.- assumpció de la malaltia i moviments en un sentit d'acceptació
9.- cert vaivé en l'acceptació.
10.- acceptació i aprenentatge per conviure amb la malaltia per sempre més.
...
És una vida certament incerta i incompresa
perquè ningú pot sentir en la seva dimensió el que sento al cos:
dolor, tensió, incomoditat, rigidesa
el parkinson fa que lògica habitual dels cossos perdi el sentit.
Per sempre més, per sempre més... 💜