dimecres, 31 de desembre del 2025

De veritat ja en tinc prou i no és qualsevol cosa


No puc acceptar el que vares fer, no és qualsevol cosa,

no vull tapar el que vas fer, no és qualsevol cosa,

per mi no tot és igual, ni neutral, ni sense conseqüències,

no és qualsevol cosa, es feixisme.


Un feixisme amb el que et vares entusiasmar,

sense crítica, amb tota la passió destructiva i involutiva,

amb aquella manera de viure tan gris

que provocava tanta por, tant silenci, tanta unitat.


Soc de la paraula lliure, creadora, intuïtiva. 

Soc de la responsabilitat social, dels llibres, de les biblioteques,

Soc de la diversitat, de l'exploració de la realitat, de l'experiència.

Soc de la democràcia, dels referèndums, de les preguntes, de la memòria.


Soc del pensament, de la subjectivitat, de l'inconscient que no enganya,

Soc del caos de les pulsions, de les preguntes sobre el propi cos, de les sensacions,

Soc obert als idiomes, a les cultures, a les religions amb tot el que poden aportar,

Soc lluny de l'u, que tanca, que limita, que desposseeix, soc amic de la sorpresa.


No soc amic d'un amor que adorm que torna enrere dins del ventre. 


...



dilluns, 29 de desembre del 2025

No vull certesa però em falta veritat


No vull certesa però em falta veritat,

una veritat tota estroncada per uns anys de molta por,

un silenci imposat i una neutralitat impossible.

Encara estem així! una guerra y tants anys de Dictar-dura.


Jo em considero de la paraula diversa oberta i humana.

Jo em considero com a mortal que vol dir efímer i circumstancial.

Per això em vaig proposar com a algú que escolta:

no vull certesa però em falta veritat.


Després d'algunes decisions preses per mi que em varen deixar en la inòpia 

en una neutralitat impossible, en un lloc certament incòmode,

d'aquell que és educat entre dos focs, vaig nàixer el 77,

i m'he quedat com partit entre simbologia contrària.


L'una del silenci antic i molt llarg,

l'altre plena d'esperança i jo al mig en la neutralitat.

Lacan ja ho deia: el desig ve de l'Altre, cadascú el seu,

i el meu em va deixar com paralitzat.


No vull certesa però em falta veritat,

em falten paraules senzilles i tendres,

d'aquell que estima i es sap plorar,

no vull certesa però em falta realitat.


Com un tro l'error m'indica que no es error sinó veritat

em falta un troç amb ç trencada que sempre he reclamat 

ja és hora segadors de collir el blat

que ara si ja és el sac i ara si ja és ben lligat.


No vull certesa però em falta veritat,

no  vull   certesa  però  em  falta  veritat,

no   vull   certesa   però   em   falta   veritat,

no    vull    certesa    però    em    falta    veritat! 


Encara-R





Un avi fent cua i li toca el torn

i explica a la bibliotecària que està trist

que s'asseu amb la família

i li venen pensaments

del pare i del germà morts a la guerra,

a la Bota un i l'altre al front.


Per ell en aquestes dates on celebrem la família

retorna a la seva infantesa i està trist,

inevitablement trist, dignament trist.

Té 92 anys i te por de no importar 

i li explica a la bibliotecària, ella li somriu.


Que terrible és la guerra i quina por de recordar,

de discernir, de mesurar, de situar,

quin plor de preguntar. 


Les paraules, mai han de molestar. 

En aquestes dates a cadascú li retorna la infantesa,

la pròpia.

dissabte, 27 de desembre del 2025

40 anys de Dictar-Dura

 

Tot el meu voltant parla i jo escolto en silenci

símbols eloqüents que em retornen a un passat-present

signes en forma de somnis que subtilment criden 

un passat obscur i secret.


L'esforç per fer oblidar 40 anys de Dictar-Dura

que no poden sinó durar i ser dictats

en algú com jo que és història passada i present.


Quan més insisteixes en subtilment fer-me no ser

en aquell ser que et molesta més insisteix el meu inconscient

a parlar a molestar-me en les seves més diverses formes


Impossible anestesiar 40 anys de Dictar-Dura

amb aquell fer tan inhumà 

Tan d'un quan ves per on jo soc divers

i és el que més m'interessa.


Ara et callaré per fer-me veure 

com un adolescent que fa un acte de reivindicació i calla...

sens més!  




divendres, 26 de desembre del 2025

No vull ser més que un.


Es repeteix insistentment en mi que es digui 

que es digui i es repeteixi fins la sacietat

allò que dins meu parla des d'un revers ex-trany.


No és que jo vulgui que es digui 

és tot el meu cos el que crida

crida per la por a parlar.


Quan sento que les paraules venen d'altre em reconforta

i presencio una satisfacció paradoxal

en el que en l'altre es presenta ho voldria meu

i alhora per mi allò és dolorós.


Com casar sentiment i raó

distracció i veritat

horror i diversió

en un mateix context.


Com deixar de ser el que soc i el que no soc alhora

el que soc quan vull sentir amor i erro

el que no soc quan vull sentir veritats i és error.


En alguns lloc l'entorn m'encamina cap a una direcció que no vull anar,

allí on vull anar l'entorn em deixa sol i fins i tot se'n va. 

No tothom, però els més que més propers són no en (volen) saben res.


Vull fer una altre volta per sortir del cercle, hola Ramon mira el peix!








dimarts, 23 de desembre del 2025

Perquè no tot val igual en aquesta vida

 

Cada vegada em retorna un lloc incòmode, 

pendent de paraula, pler de poder i silenci.

 

Amputat i coix no vaig caminant intentant no desentonar. 

Quina és la veritat que m’alliberaria? 


La de l’amo segur que no, 

la que s’escola pels racons del marge,

 allà on pocs volen mirar, 

però insisteix cridant per desentrellar-se. 


La del subjecte que pugna pel saber 

que també es diu saviesa. 

La saviesa que transita per llocs incòmodes

 i desitja per davant de tot una vida digne.


Es fa indispensable escollir bé els companys de viatge 

perquè no tot val igual en aquesta vida.


Desitjo no quedar-me tan sols en paraula !

dimecres, 10 de desembre del 2025

M'agrada amb la calma

 

M'agrada amb la calma que el mires i li ensenyes el que tens

com li parles, com t'escolta amb un somriure als ulls.


I m'aturo darrera vostre i no vull destorbar,

m'agrada amb la calma que el mires i li ensenyes el que tens.


Sou dos amics que es retroben com cada dia i esteu contents,

m'agrada amb la calma que el mires i li ensenyes el que tens.


Qualsevol cosa que per vosaltres s'ha fet important

i m'agrada amb la calma que el mires i li ensenyes el que tens.


No tanqueu sinó obriu a d'altres que us vulguin dir bon dia

que en aquell encontre us feu immortals 

espereu el que esdevindrà en cada quotidianitat

així en calma us mireu i us ensenyeu el que tens.

dijous, 27 de novembre del 2025

I pensareu cruesa


Voldria que el món fos perfecte

perquè interiorment no ho soc

la obsessió m'atrapa a vegades

i ordeno el món i el deixo bonic.


És la reacció de qui es veu el cos desordenat

i pretén ordenar el fora,

satisfacció impossible, ordenació quimèrica 

de qui té el pàrkinson cronificat.


I pensareu cruesa i pensareu duresa,

però és el que sento, dia a dia sovint.


Moments de llum, acceptació i vida,

somriure, paraules d'amor senzilles i tendres.

Àpats, salutació, conversa curta, caminada!

Música, guitarra, contacte físic. Amor!

diumenge, 16 de novembre del 2025

Per sempre més


Conviure amb la falta d'un neurotransmissor,

dependre d'una pastilla groga per anar tirant,

haver de cedir el cos a la ciència almenys parcialment

per poder viure amb certa dignitat.

assumir que al final del camí hi ha la mort

i no la curació, no espero massa un miracle.


Saber que si no es viu no es pot entendre

el que significa la malaltia de pàrkinson.

He passat per odre:

1.- certa normalitat

2.- estranyesa del propi cos

3.- cerca infructuosa en el simbolisme

4.- empitjorament en l'estranyesa del propi cos

5.- obertura de ment a la ciència

6.- bloqueix absolut i sobredimensionament del símptoma

7.- hospitalització

8.- assumpció de la malaltia i moviments en un sentit d'acceptació

9.- cert vaivé en l'acceptació.

10.- acceptació i aprenentatge per conviure amb la malaltia per sempre més.

...


És una vida certament incerta i incompresa

perquè ningú pot sentir en la seva dimensió el que sento al cos:

dolor, tensió, incomoditat, rigidesa

el parkinson fa que lògica habitual dels cossos perdi el sentit. 

Per sempre més, per sempre més... 💜

dimecres, 12 de novembre del 2025

El més mundà


 Em fa ràbia sentir que el meu cos no és meu,

que no puc expressar el que sento perquè és lleig,

que l'esperança que em queda és madurar,

acceptar, adaptar, assumir, conviure, gestionar,

Em fa ràbia!


Perquè jo no he fet res per estar així,

per tenir aquesta condició que em fa sentir tan dèbil,

Incertesa, incertesa, incertesa, incertesa,

Em fa ràbia!


Vull fugir però no puc, tampoc vull un miracle,

potser tan de patiment em farà estar més a prop dels sants?

Em fa riure!


Visc entre l'aquí i el més enllà

entre la carn i la paraula

sense estridències 

el més mundà! 

dissabte, 8 de novembre del 2025

Inflicte

 

Què és un conflicte, sinó allò que molesta.

Però hi ha molèsties que són conflicte

i en això anem circulant.


Si hi ha conflicte hi ha molèstia

i com es fa?

deixant de pensar que pot ser molèstia

inflicte d'allò primari que ens surt dir.


La molesta i el conflicte inflicta

es mou, entre paraules per deixar de ser

i transformar altre vegada sanament

fins la mort.


Podem tancar els sentits i no olorar més

i així deixarem de patir pels incendis que ens cremaran.


Prou! Viu la conflictologia que és guerra i vida!

dilluns, 3 de novembre del 2025

Soc d'un club imperfecte

 

Sóc d'un club dels esguerrats

dels espatllats

dels malgirbats

dels mal muntats

dels desperfectes

dels disfuncionals

dels atropellats


Tant mateix soc del club

dels que parlen i

senten i

miren i

escolten i

i tasten

i oloren

i toquen

 

dimarts, 28 d’octubre del 2025

Cultura que fa vida


 Faré un esforç per l'optimisme

per veure cada dia més color que monocrom

tampoc forçant la meva condició

perquè la ràbia se m'emportaria.


Em faria més mal voler no sentir el que sento

perquè en la meva dignitat rau la meva malaltia.


Com un conjunt naveguem pel món,

no l'odio perquè no puc però a vegades l'obvio

sabent que ella hi és però ara me l'estalvio.


Moments de certa plenitud on el cos se m'escola per la cultura, és el que em queda la paraula barrejada amb cultura.


Cultura que fa grup, cultura que fa vida,

cultura que fa grup, cultura que fa vida,

cultura que fa grup, cultura que fa vida,

cultura que fa grup, cultura que fa vida.


dilluns, 27 d’octubre del 2025

És un cos desordenat que no segueix les modes

 

Com em veig i com em veuen,

com em sento i com em senten,

com estic i com creuen que estic,

tot és molt difús, molt dinàmic,.


L'estar pàrkinson, l'estar malalt,

ja saber que hi ha quelcom disfuncional

és molt relatiu.


Sempre hi ha moviment dins el cos, 

d'algú amb dèficit de dopamina,

No s'entén res! no s'entén res!


No entenc res del que em passa,

mil símptomes difusos que em fan sentir insegur

i de cop al matí quin dia més assolellat

i de cop a la nit quin infern més inhumà.


No s'entén res! no s'entén res!

És un cos desordenat que no segueix les modes.

 

dimecres, 22 d’octubre del 2025

Tinc ganes d'un lloc petit

 

de ser menys per obrir-me a la immensitat

per poder escoltar amb tot el meu ser,

escoltar els colors, les sensacions, els sabors.


Poder veure el que és salat i dolç,

Tastar amb els ulls les teves paraules,

enamorant-me de tu simplement perquè em parles.


Sense voler saber res de la carn,

tornar-me mot i esdevenir paraula,

els teus passejos pels diversos llenguatges.


Així d'aquesta manera tan humana em trobaré

fent-nos companyia de la manera més genuïna

amb allò que ens fa persones i ens permet viure en vida.


Em sobra, em sobra el que pesa, el que és dens,

en fugiré! de les paraules que pesen massa,

d'aquelles que volen organitzar-ho tot per unes ànsies de presència.


Si soc em sorprendré i viure tantes vegades com pugui de l'inesperat, no posaré barreres, només aquelles que són dignitat, aquelles que em permeten trobar-me en algun lloc situat.


Tinc ganes d'un lloc petit. 

diumenge, 19 d’octubre del 2025

L-Dopa, és diumenge

 

Això també és veritat no tan sols la poesia

el més cru de la carn que no funciona

el més cru de la ciència en mi s'està expressant.


Jo que vivia rodejat de paraules de pacients simbolitzants

m'he trobat sense voler-ho en un món més substancial

de substancies que curen o retrassen el final.


L-Dopa, un precursor de la dopamina, no m'ho crec! deia aquell

que expressava que patia però Lacan li havia ensenyat

a ser més lliure amb l'anàlisi d'aquell que s'anomena analitzat.


Una nova perspectiva s'ha mostrat davant meu

que m'anima de manera quàntica a pensar-me en el moment.


És el cos que se m'expressa de manera insolent

i l'esforç ara és meu d'anar-ho resolent.


Perquè sé que hi ha un camí que ara se m'ha doblat

per un cantó la psicoanàlisi en minúscules

per l'altre el cos més orgànic a veure com em poden ajudar.


El parkinson en minúscules m'ha ensenyat

que la vida pot ser enriquidora anar tirant i observant!

divendres, 17 d’octubre del 2025

Quin desig tinc

 

Quin desig tinc?


Un desig indestructible que sorprèn,

un desig de sorprendre'm que es indestructible.

Tinc un cos destructible que em sorprèn 

i em sorprèn perquè és dinàmic.


El puc cuidar, el puc escoltar

car la malaltia no ho deixo de fer.   

Si ho deixés tot de ràbia 

segur que moriria.


Quin desig que tinc!

dimecres, 15 d’octubre del 2025

Optimisme

 

Des fet d'arrogàncies perquè no puc vaig teixint la vida

i no puc perquè no es pot i a mi se m'evidencia.


El que es pot es la força que hi posem al dia a dia, 

i la voluntat a cada paraula que deixem anar.


Es fuig de l'horror del Real que definí Lacan

un Real sense nom ni imatge que ens treu la humanitat.


Aprofitaré el que m'ha donat la malaltia per viure d'una manera especial,

com si cada dia fos l'últim i cada moment important.


Valoraré els encontres amb d'altres cercant el màxim de profunditat

em deixaré endur sense por pel que sento jo sol,


Donant-hi la justa valia!

divendres, 10 d’octubre del 2025

Un desig de vida


 Una impressió d'incertesa 

un malestar que no marxa

un saber viure amb desequilibri

un desig de vida.


Un cercar la claror

un entendre que no estàs sol

car la soledat

un desig de vida.


Un cos atrotinat

una consciència viva

un sentiment apassionat

un desig de vida.


Una altre condició

un desig de vida.

dimecres, 8 d’octubre del 2025

Semblaria

 

Semblaria que ara estic bé,

a no, no ho semblaria.

Semblaria que això em va bé,

a no, no ho semblaria.

Semblaria que vaig millorant,

a no, no ho semblaria.


Semblaria, a no, no  ho semblaria


Dies intensos que es mouen entre la vida,

No t'has de morir però ho semblaria.


La vida es prova d'assaborir

i la tendència és a no voler jutjar massa,

es mira amb ulls efímers,

doncs la vida s'hi ha tornat 

encara que ja ho era! 

dimarts, 7 d’octubre del 2025

La meva part esquerre



Tot d'una vaig sentir dolor
i penso que m'agradaria descentrar-lo
per no sentir-lo, per no patir-lo.

Els rebufs que se m'airegen a la meva part esquerre
circulen sense control fins que d'alguna manera quelcom els frena
són les paraules que m'embolcallen i em fan sentir acompanyat,
esperant altre vegada la màgia de les lletres.

Sento doncs benestar
quan m'allunyo de la carn
i aconsegueixo altre vegada sortejar
un destí insistent i particular.