Cada vegada em retorna un lloc incòmode,
pendent de paraula, pler de poder i silenci.
Amputat i coix no vaig caminant intentant no desentonar.
Quina és la veritat que m’alliberaria?
La de l’amo segur que no,
la que s’escola pels racons del marge,
allà on pocs volen mirar,
però insisteix cridant per desentrellar-se.
La del subjecte que pugna pel saber
que també es diu saviesa.
La saviesa que transita per llocs incòmodes
i desitja per davant de tot una vida digne.
Es fa indispensable escollir bé els companys de viatge
perquè no tot val igual en aquesta vida.
Desitjo no quedar-me tan sols en paraula !