M'agrada amb la calma

 

M'agrada amb la calma que el mires i li ensenyes el que tens

com li parles, com t'escolta amb un somriure als ulls.

I m'aturo darrera vostre i no vull destorbar,

m'agrada amb la calma que el mires i li ensenyes el que tens.

Sou dos amics que es retroben com cada dia i esteu contents,

m'agrada amb la calma que el mires i li ensenyes el que tens.

Qualsevol cosa que per vosaltres s'ha fet important

i m'agrada amb la calma que el mires i li ensenyes el que tens.

No tanqueu sinó obriu a d'altres que us vulguin dir bon dia

que en aquell encontre us feu immortals 

espereu el que esdevindrà en cada quotidianitat

així en calma us mireu i us ensenyeu el que tens.

I pensareu cruesa

Voldria que el món fos perfecte

perquè interiorment no ho soc

la obsessió m'atrapa a vegades

i ordeno el món i el deixo bonic.

És la reacció de qui es veu el cos desordenat

i pretén ordenar el fora,

satisfacció impossible, ordenació quimèrica 

de qui té el pàrkinson cronificat.

I pensareu cruesa i pensareu duresa,

però és el que sento, dia a dia sovint.

Moments de llum, acceptació i vida,

somriure, paraules d'amor senzilles i tendres.

Àpats, salutació, conversa curta, caminada!

Música, guitarra, contacte físic. Amor!

Per sempre més

Conviure amb la falta d'un neurotransmissor,

dependre d'una pastilla groga per anar tirant,

haver de cedir el cos a la ciència almenys parcialment

per poder viure amb certa dignitat.

assumir que al final del camí hi ha la mort

i no la curació, no espero massa un miracle.

Saber que si no es viu no es pot entendre

el que significa la malaltia de pàrkinson.

He passat per odre:

1.- certa normalitat

2.- estranyesa del propi cos

3.- cerca infructuosa en el simbolisme

4.- empitjorament en l'estranyesa del propi cos

5.- obertura de ment a la ciència

6.- bloqueix absolut i sobredimensionament del símptoma

7.- hospitalització

8.- assumpció de la malaltia i moviments en un sentit d'acceptació

9.- cert vaivé en l'acceptació.

10.- acceptació i aprenentatge per conviure amb la malaltia per sempre més.

...

És una vida certament incerta i incompresa

perquè ningú pot sentir en la seva dimensió el que sento al cos:

dolor, tensió, incomoditat, rigidesa

el parkinson fa que lògica habitual dels cossos perdi el sentit. 

Per sempre més, per sempre més... 💜

El més mundà

 Em fa ràbia sentir que el meu cos no és meu,

que no puc expressar el que sento perquè és lleig,

que l'esperança que em queda és madurar,

acceptar, adaptar, assumir, conviure, gestionar,

Em fa ràbia!

Perquè jo no he fet res per estar així,

per tenir aquesta condició que em fa sentir tan dèbil,

Incertesa, incertesa, incertesa, incertesa,

Em fa ràbia!

Vull fugir però no puc, tampoc vull un miracle,

potser tan de patiment em farà estar més a prop dels sants?

Em fa riure!

Visc entre l'aquí i el més enllà

entre la carn i la paraula

sense estridències 

el més mundà! 

Inflicte

 

Què és un conflicte, sinó allò que molesta.

Però hi ha molèsties que són conflicte

i en això anem circulant.

Si hi ha conflicte hi ha molèstia

i com es fa?

deixant de pensar que pot ser molèstia

inflicte d'allò primari que ens surt dir.

La molesta i el conflicte inflicta

es mou, entre paraules per deixar de ser

i transformar altre vegada sanament

fins la mort.

Podem tancar els sentits i no olorar més

i així deixarem de patir pels incendis que ens cremaran.

Prou! Viu la conflictologia que és guerra i vida!

Soc d'un club imperfecte

 

Sóc d'un club dels esguerrats

dels espatllats

dels malgirbats

dels mal muntats

dels desperfectes

dels disfuncionals

dels atropellats

Tant mateix soc del club

dels que parlen i

senten i

miren i

escolten i

i tasten

i oloren

i toquen

 

Cultura que fa vida

 Faré un esforç per l'optimisme

per veure cada dia més color que monocrom

tampoc forçant la meva condició

perquè la ràbia se m'emportaria.

Em faria més mal voler no sentir el que sento

perquè en la meva dignitat rau la meva malaltia.

Com un conjunt naveguem pel món,

no l'odio perquè no puc però a vegades l'obvio

sabent que ella hi és però ara me l'estalvio.

Moments de certa plenitud on el cos se m'escola per la cultura, és el que em queda la paraula barrejada amb cultura.

Cultura que fa grup, cultura que fa vida,

cultura que fa grup, cultura que fa vida,

cultura que fa grup, cultura que fa vida,

cultura que fa grup, cultura que fa vida.

És un cos desordenat que no segueix les modes

 

Com em veig i com em veuen,

com em sento i com em senten,

com estic i com creuen que estic,

tot és molt difús, molt dinàmic,.

L'estar pàrkinson, l'estar malalt,

ja saber que hi ha quelcom disfuncional

és molt relatiu.

Sempre hi ha moviment dins el cos, 

d'algú amb dèficit de dopamina,

No s'entén res! no s'entén res!

No entenc res del que em passa,

mil símptomes difusos que em fan sentir insegur

i de cop al matí quin dia més assolellat

i de cop a la nit quin infern més inhumà.

No s'entén res! no s'entén res!

És un cos desordenat que no segueix les modes.

 

Tinc ganes d'un lloc petit

 

de ser menys per obrir-me a la immensitat

per poder escoltar amb tot el meu ser,

escoltar els colors, les sensacions, els sabors.

Poder veure el que és salat i dolç,

Tastar amb els ulls les teves paraules,

enamorant-me de tu simplement perquè em parles.

Sense voler saber res de la carn,

tornar-me mot i esdevenir paraula,

els teus passejos pels diversos llenguatges.

Així d'aquesta manera tan humana em trobaré

fent-nos companyia de la manera més genuïna

amb allò que ens fa persones i ens permet viure en vida.

Em sobra, em sobra el que pesa, el que és dens,

en fugiré! de les paraules que pesen massa,

d'aquelles que volen organitzar-ho tot per unes ànsies de presència.

Si soc em sorprendré i viure tantes vegades com pugui de l'inesperat, no posaré barreres, només aquelles que són dignitat, aquelles que em permeten trobar-me en algun lloc situat.

Tinc ganes d'un lloc petit. 

L-Dopa, és diumenge

 

Això també és veritat no tan sols la poesia

el més cru de la carn que no funciona

el més cru de la ciència en mi s'està expressant.

Jo que vivia rodejat de paraules de pacients simbolitzants

m'he trobat sense voler-ho en un món més substancial

de substancies que curen o retrassen el final.

L-Dopa, un precursor de la dopamina, no m'ho crec! deia aquell

que expressava que patia però Lacan li havia ensenyat

a ser més lliure amb l'anàlisi d'aquell que s'anomena analitzat.

Una nova perspectiva s'ha mostrat davant meu

que m'anima de manera quàntica a pensar-me en el moment.

És el cos que se m'expressa de manera insolent

i l'esforç ara és meu d'anar-ho resolent.

Perquè sé que hi ha un camí que ara se m'ha doblat

per un cantó la psicoanàlisi en minúscules

per l'altre el cos més orgànic a veure com em poden ajudar.

El parkinson en minúscules m'ha ensenyat

que la vida pot ser enriquidora anar tirant i observant!

Quin desig tinc

 

Quin desig tinc?

Un desig indestructible que sorprèn,

un desig de sorprendre'm que es indestructible.

Tinc un cos destructible que em sorprèn 

i em sorprèn perquè és dinàmic.

El puc cuidar, el puc escoltar

car la malaltia no ho deixo de fer.   

Si ho deixés tot de ràbia 

segur que moriria.

Quin desig que tinc!

Optimisme

 

Des fet d'arrogàncies perquè no puc vaig teixint la vida

i no puc perquè no es pot i a mi se m'evidencia.

El que es pot es la força que hi posem al dia a dia, 

i la voluntat a cada paraula que deixem anar.

Es fuig de l'horror del Real que definí Lacan

un Real sense nom ni imatge que ens treu la humanitat.

Aprofitaré el que m'ha donat la malaltia per viure d'una manera especial,

com si cada dia fos l'últim i cada moment important.

Valoraré els encontres amb d'altres cercant el màxim de profunditat

em deixaré endur sense por pel que sento jo sol,

Donant-hi la justa valia!

Un desig de vida

 Una impressió d'incertesa 

un malestar que no marxa

un saber viure amb desequilibri

un desig de vida.

Un cercar la claror

un entendre que no estàs sol

car la soledat

un desig de vida.

Un cos atrotinat

una consciència viva

un sentiment apassionat

un desig de vida.

Una altre condició

un desig de vida.

Semblaria

 

Semblaria que ara estic bé,

a no, no ho semblaria.

Semblaria que això em va bé,

a no, no ho semblaria.

Semblaria que vaig millorant,

a no, no ho semblaria.

Semblaria, a no, no  ho semblaria

Dies intensos que es mouen entre la vida,

No t'has de morir però ho semblaria.

La vida es prova d'assaborir

i la tendència és a no voler jutjar massa,

es mira amb ulls efímers,

doncs la vida s'hi ha tornat 

encara que ja ho era! 

La meva part esquerre

Tot d'una vaig sentir dolor

i penso que m'agradaria descentrar-lo

per no sentir-lo, per no patir-lo.

Els rebufs que se m'airegen a la meva part esquerre

circulen sense control fins que d'alguna manera quelcom els frena

són les paraules que m'embolcallen i em fan sentir acompanyat,

esperant altre vegada la màgia de les lletres.

Sento doncs benestar

quan m'allunyo de la carn

i aconsegueixo altre vegada sortejar

un destí insistent i particular.